Evolució de la psicomotricitat. D’una pràctica terapèutica a una educativa [2] 

Les idees de Dupré cada cop es van anar fer més presents en altres disciplines i camps de la ciència com la psicologia genètica (Wallon), la psiquiatria infantil (Ajuriaguerra) i la pedagogia (Picq i Vayer).

Henrri Wallon, psicòleg francés, va ser un dels que més es va interessar per la psicomotricitat i més va influir en ella des d’una perspectiva psicoafectiva. Destacant el paper crucial que la intervenció humana, és a dir, el factor social jugaven en el creixement de l’infant. Seguint amb les idees de Wallon i continuant el seu treball, Julián de Ajuriaguerra psiquiatra infantil Basc, nacionalitzat a França, va consolidar els principis i les bases de la psicomotricitat i va convertir-se en un psiquiatra infantil de renom mundial. Va publicar treballs sobre el to muscular i el psiquisme i va desenvolupar mètodes de relaxació. L’any 1947, Ajuriaguerra va crear el primer servei de reeducació psicomotriu. Els seus esforços i els dels seus col·laboradors es van veure recompensats també l’any 1947, amb la creació d’un diploma inicialment anomenat Diploma d’Estat de Psicoreeducador i posteriorment, al 1985, Diploma d’Estat de Psicomotricista. Finalment l’últim guany va ser la inscripció de la professió en el llibre IV del Codi de la Sanitat Pública que dotava als psicomotricistes de l’estatus d’auxiliar de la medicina, l’any 1995.

En aquestes línies, la corrent oficial francesa va emmarcar-se dins de l’àmbit de la sanitat, la teràpia o la curació, però no podem oblidar l’àmbit educatiu que és el que ens engloba a nosaltres. La influència d’autors com Piaget, Vayer, Picq, Le Boulch, Lapierre o Aucouturier no es poden deixar de banda. Aquests autors van crear escola en molts països, sobre tot llatins.

Benilde Vázquez (1989) parlar de cinc d’aquest autors esmentats anteriorment. Considera que a partir de l’Educació Física van crear-se tres vessants de la psicomotricitat:

• El model psicocinètic de Le Boulch, clarament situat en la vessant educativa i amb una utilitat rehabilitadora.

• L’educació corporal de Vayer, una concepció psicoeducativa més general que l’anterior i inicialment reeducativa.

• L’educació vivenciada de Lapierre i Aucouturier, utilitzable en l’educació escolar i en el camp de la teràpia.

Per una banda, trobem a Jean Le Boulch. Professor d’Educació Física, metge i psicòleg Francès. Va crear el model psicocinètic, aquest model està basat en totes les formes del moviment humà. Aquesta metodologia implica un major coneixement i acceptació de sí mateix, un millor ajust de la seva conducta i una total autonomia i accés a responsabilitats en el marc de la vida social. El mètode té com a punt fort les pròpies experiències viscudes per l’infant. Le Boulch creu que les vivències dels més petits no poden ser reemplaçades per les vivències de l’educador. I també, un altre punt fort del model psicocinètic, és la relació amb els altres. El desenvolupament d’un individu no pot desvincular-se dels altres, del grup i del conjunt.

Trobem, també, a Pierre Vayer – Educació Corporal. Autor que enfoca l’educació psicomotriu cap a una concepció psicoeducativa més general que el model plantejat per Le Boulch. Vayer centra l’anàlisi de l’activitat motriu en un pla relacional on els components d’aquesta relació són el “jo” i “el món exterior”.

I per últim, trobem a Andrè Lapierre, fiosterapeuta i professor d’Educació Física i Bernard Aucouturier, també  professor d’Educació Física, doctor i pedagog. Aquests dos autors intenten que la psicomotricitat entri a les escoles ordinàries i no només com a contingut a la classe d’educació física. Diuen per primera vegada que per viure s’ha d’ensenyar el cos.

L’any 1972 arriben a les Llars Mundet i basen el joc dels infants en la experimentació, la descoberta, els acompanyen NO imposen, espera, assaig-error, escolta, temps, creativitat. Si els nens i nenes no incorporen el material de joc en el seu propi aprenentatge, no aprenen, necessiten transportar-ho a la seva vida quotidiana.

Aquests dos autors porten a terme un treball anomenat “Educació vivenciada: Els contrastos; Associacions de contrastos, estructures i ritmes; Matisos” (Lapierre i Aucouturier, 1997a). Aquesta metodologia que ells plantegen explica tot allò que s’ha dit anteriorment: afavorir la creativitat sense fronteres, permetre la llibertat d’expressar les pulsions emocionals, dels desitjos primitius i de l’inconscient, retrobar el cos i el moviment en tota la seva significació afectiva i potenciar el desenvolupament lliure de la comunicació dels infants entre sí i amb l’educador.

Al llarg del temps Acouturier i Lapierre van agafar camins diferents; el primer va endinsar-se en temes més terapèutics i el segon va centrar-se més en el terreny de l’evolutiva.