El per què d'aquest projecte
Sóc Diplomada en Magisteri d'Educació Física i farà ben poc que vaig cursar el Postgrau de Desenvolupament Psicomotor de 0 a 8 anys. En aquest Postgrau es realitza un treball final anomenat Projecte d'Intervenció. Després de pensar-ho molt vaig decidir basar aquest projecte en una experiència meva viscuda amb l’objectiu de que persones en la meva mateixa situació que jo tinguessin un recurs per tirar endavant.
La història personal en la que baso el treball és la següent:
Com que les coses en el sector de l'educació i la docència no estaven gaire bé, vaig haver de buscar-me la vida i treballar en altres coses. Ara farà un parell d’anys, vaig començar a fer extraescolars de psicomotricitat a la meva ciutat i els meus inicis no van ser gaire fàcils. A banda de no tenir cap formació acadèmica prèvia del que era la psicomotricitat, des de l’empresa que em va contractar no se’m va facilitar cap eina o material que m’ajudés en un principi a desenvolupar l’activitat.
Encara recordo el primer dia com si fos ahir. Vaig trobar-me onze nens i nenes, molt petits, carregats amb les seves motxilles, arrossegant jaquetes, ninots, avions i un una corona d’aniversari. Quan un començava a plorar, el del costat també ho feia, i el del més al costat també. Amb les galtones vermelles i plens de mocs, per no parlar dels que no miraven endavant i s’anaven xocant amb tot el que es trobaven pel seu camí... Volia que la terra se m’obrís als peus! Però com que allò era impossible i jo era la responsable d’aquells infants fins les sis de la tarda me’ls vaig endur a la “classe de psico”. Després de seure’ls vaig treure els meus fulls amb la sessió que m’havia preparat, la vaig mirar, seguidament vaig mirar als onze nens i nenes que tenia asseguts en rotllana i la vaig guardar... Amb sabates, corona, ninots i mocs vam començar a jugar. Vaig treure robes, cercles, cordes, pilotes petites de colors, matalassos, etc. Els que van voler van jugar com van voler i amb qui van voler, d’altres no van parar de plorar en tota l’hora i d’altres simplement estaven allà.
La meva primera classe de psicomotricitat va ser tal i com he explicat, però no va ser l’última! Vaig haver de buscar molta informació, doncs ningú m’havia ensenyat, i poc a poc vaig anar fent, un dia, un altre, m’agradava allò del ritual d’entrada, explicar històries, cantar cançons, jo anava aprenent d’aquells nens i nenes i ells de mi, ens anàvem deixant portar.
Ja no ploraven, ara reien i jugaven, eren feliços i s’ho passaven bé. Vaig acabar el curs al juny amb 21 nens i nenes i una noia que em reforçava, molt malament crec que no ho vaig fer.